|
«Enigma» poema-liburutik hartua
Narcis Comodira
euskaratzailea:
Ibon Sarasola
Falconeria
Ara sóc un falco i sòbre la mà m'aferro
del meu senyor. Respiro l'aire net del matí
i l'olor del vellut i les martes, la suor dels cavalls,
el fenc pecjat, els vapors
que pugen de la terra.
Herbes i flors menudes, tapís gemat que veuré
des de dalt, quan en cercles, magnificent,
observi els meus dominis, la prada, els arbrissons,
el rierol, la llebre esmunyedissa.
I els cavalls, els gossos i el senyor,
amb els seus cavallers i el falconer major,
patges i servidora, tos iguals de petits,
repartis sobre el prat...
Ara el senyor m'ha dit: vull una llebre grossa,
flairosa de llentiscle (el meu senyor és poeta),
mentre m'acaronava el plomatge amb el dit.
Jo em sento emperador, enfilar a la mà del senyor,
amb la meva caputxa de cuir plena de cintes.
Hi ha moviment, xivarri, renills i piafar,
i els mossos de canilla que deslliguen i aquissen els gossos.
Ja s'acosta el moment, el senyor m'amanyaga,
vol una llebre grossa, flairosa de llentiscle
(jo també sóc poeta). El cor em bat amb força.
I ara, en aquests moments, jo sóc l'am oi senyor
del món i de la gent. Tots a dins del meu cercle,
pendents de mi, esperant com em perdo i retorno,
com el meu vol es va cenyint, calcula,
veu la llebre temorenca.
Els ulls són com sagetes, les urpes s'aguditzen
i un vertigen dolcíssim m'aclapara.
Cel i terra són u, arbres i núvols, l'herba i la pell
esquerpa de la llebre. No veig res, una força
se m'endú cap avall, cap al pou del no-res,
i baixo com un llamp. Per quina
voluntat em regeixo?
¿Quina és la força obscura que se m'endú, quins fils
mouen les meves ales, quin foc
pot escalfar
tant la sang del meu cos?
Ara, a les urpes, ja hi tinc la llebre morta,
olorosa de terra i de llentiscle.
Tot s'ha acabat, ja s'ha ensorrat l'imperi.
El falconer major
em deixarà esquinçar un tros de fetge càlid...
Riurà el senyor amb els seus amics, després,
i amb el meu caputxot tot ple de cintes,
em sentiré ridicul.
Alló que fa oblidar-nos, dura sempre ítan poc!
Aztorekiko ehiza
Orain aztore bat naiz eta ene jaunaren eskuari
natzaio oratzen. Goizeko haize garbia arnasten dut
eta belusaren eta lepahori-larruen usaina, zaldien izerdia,
pagotxa zapaldua, lurretik
igotzen diren alporeak.
Belar eta lore xeheak, tapiz berdatu, goitik
ikusiko dudana, noiz-eta biratan, haundikiro,
nere jabegoak, belardia, zuhaixkak,
erreka, erbi irristakorra,
ikuska ditzanean.
Eta zaldiak, zakurrak eta jauna,
bere zaldun eta aztorezain nagusiarekin,
morroi eta zerbitzariak, denak igoaleko txikiak,
belardian banatuak...
Orain jaunak esan dit: erbi gizen bar,
legeltxor-usainduna nahi dut (ene jauna poeta da),
behatzez lumajea ferekatzen zidala.
Enperadore sentitzen naiz, jaunaren eskuan goititua,
ene larruzko txano xingolaz betearekin.
Joan-etorria dago, jende-abarrotsa, zaldi irrintzi eta putinka,
eta zakurteri-mutilak, orak askatzen eta axatzen dituztenak.
Hurbiltzen ari da unea, jaunak balakatzen nau,
erbi gizen bat, legeltxor-usainduna nahi du
(ni ere poeta naiz). Bihotza indarrez taupadatzen zait.
Eta orain, une hauetan, ni naiz mundu eta jendearen
jaun eta jabe. Denak ene zirkuluaren barnean,
neri adi, aiduru nola galtzen naizen eta itzultzen,
nola ene hegada lotuz doan, taxutzen ari den,
ikusten erbi beldurbera.
Begiak saietak antzo dira, erpeak areagotzen zaizkit
eta zorabio txit ezti batek nau abailtzen.
Zeru-lurrak bat dira, hodei-zuhaitzak, belarra eta erbiaren
larru zakarra. Ez dut ezer ikusten, indar batek
beherantz narama, ezerezaren putzurantz,
eta ximista antzo jeisten naiz. Zein
borondatek gobernatzen nau?
Zein da naraman indar iluna, zein harik
higizen ditu ene hegoak, zein suk
bero dezake
hainbeste ene gorputzeko odola?
Orain, erpeetan, hor dut erbi hila
lur eta legeltxor usainduna.
Dena bukatua da, hondatua da inperioa.
Aztorezain nagusiak
gibel bero puska bat urratzen utziko dit...
Barre egingo du jaunak bere adiskideekin, ondoren,
eta xingolaz beteriko ene txanotxoarekin,
irrigarri sentituko naiz.
Ahazterazten gaituen zerak, hain gutxi irauten du beti!
| 
