AZKEN EKITALDIA
Le dernier act est sanglant, quelque belle que soit le comédie en tout le reste. On jette enfin de la terre sur la tête, et en voilá pour jamais.
Pascal
Noizean behin, soseguz,
neure baitako
etxe ttikira sartzen naizenean,
pausu umelez, goiztirian,
kanpoan utzirik zuhaitz begiraleak,
belarraren dardara,
eguneko lehen haizearen hegadak ukitua,
eta argiaren haur-negarrak,
ondotxo ohartu ohi naiz
zernolako desordena den bertan, zernolako zarata,
zein sartu-irten
alferrikakoen mugida, ardangela hutsik dela
—askotxo edan ohi baita—, janari hondarrak
plateretan hotzituak jada —desorduan jan ohi baita,
presaka eta fundamentu barik—,
ezkaratza zaharra, aspaldi itzaliriko suen
errauts aurrekoez gainezka, su berriak
ondo erre dezan galarazten dutenak.
Eta zarabandan eseria, egunari bizkar emanez,
pentsatzen dut ordua dela, agian,
ohiturak aldatzeko eta erreforma sakonei
ekin behar diedala.
Ez dakit zeintzuk, baina,
hormak erortzear baitaude,
sabaia zulaturik eta horrenbeste dira
arrakalak non zailena
akats handiena zein ote den jakitea baita.
Alferrik da orduan, —aspaldiko loriak
gogoratuz, maitasunez eginak,
lorategi bateko loreak, aldi berean bizitza
eta heriotza hornidura—,
alferrik neure buruari esatea su etengabeko baten
garra naizela, Orfeo berpizten dela niregan, eta neure kantuaren zuhaitza
Euridizeren belarri garbiraino igoarazi nuela,
esanez: zuri begiratu hutsez dardarka jartzen naiz,
nolatan adieraziko dut zure lilura?;
zeren hain bakarrik eta hotzak
eta gogo-gabe nagoenean beldur izaten bainaiz,
igandetako txalupa itsasgainean
labain doanean eta Apoloren errainua
zuzen-behera zaurituz erortzen denean,
eta urrezko laino bat dardarka ari zaidanean
begien aurrean,
beldur bainaiz
neure burua bizitzaren aldekotzat aldarrikatuta ere,
azken ezteien
ohantzera etzan bezain laster,
beldur bainaiz ez ote nauen ikaratuko izotzezko iztarrek
ukitutakoan sentituko dudan hotzak,
eta atzera egingo ote dudan,
koldar, gezur handi batean
harrapatu duten hark bezala,
eta dardarka hasiko naizela
eta ez dudala jakingo ez nora jo,
ez zeri dei egin.
Ez dut edabetan sinesten
ezta gainerako
kontsolamenduetan ere.
Beste behin ere hemen nago
neure baitako
etxe ttikiaren
sotora poliki jaisten naizen bakoitzean
heldu ohi naizen leku berean.
|
L'ACTE DARRER
Quan de vegades entro, / a poc a poc, a la petita casa / dc mi mateix, / amb pas humit, a fil de matinada, / deixant a fora els arbres expectants, / un tremolor d'herba tocada / per l'esbatec del primer vent del dia, / vagits de llum, // m'adono prou / de quin desordre hi ha, quina remor, / quin moviment d'entrades i sortides / inútils, que el celler està buit / —car hom beu molt—, de restes de vianda / ja freda als plats —car hom menja a deshora, / de pressa i malament—, / que el vell fogó vessa de cendres / anteriors de focs que s'extingiren / fa molt de temps, però que no permeten / al nou de cremar bé. // I mentre sec al balancí, d'esquena al dia, / penso que és hora, tal vegada, / de canviar els costums i que he d'emprendre / reformes radicals. / No sé quines, però, / car les parets estan molt primparades, / el sostre foradat, i les esquerdes / són tantes que el difícil és de veure / què falla més. // No em val llavors de dir-me, recordant / glòries antigues, fetes / d'amor, les flors en un jardí, recapte / de vida i mort ensems, / que jo sóc flama / d'un ardor que no cessa, / que en mi reneix Orfeu i que he dreçat / l'arbre del cant fins a l'orella casta / d'Eurídice dient: tremolo de mirar-te, / com diré mai el teu encís?; // car temo, quan estic / així de sol i fred i desganat, / que per molt que em proclami / del costat de la vida, / quan sobre el mar llisca la barca / dominical i cau verticalment, / ferint-me, el llamp d'Apollo, / i una calitja d'or tremola / davant els ulls, / que en ser que em trobi dins el llit / de les darreres núpcies, / m'espantaré del fred que ha d'arribar-me / quan les cuixes de gel em tocaran, / i que em faré enrera de tot, / covardament, com l'atrapat / en una gran mentida, / i que tot jo tremolaré / i no sabré cap on girar-me / ni què invocar. // No crec en els beuratges / ni tampoc en els altres / consols. // Altra vegada sóc / al lloc mateix on sempre arribo / quan baixo lentament al soterrani / de la petita casa / de mi mateix.
© Joan Vinyoli
© itzulpenarena: Gerardo Markuleta