Zenbait poeta katalan

ZORION ITXIA ONDO BEREA DU
NIRE MUNDUAK

Ate honen ostean bizi naiz,

baina ez dakit

bizia esan ote dakiokeen.

Iluntzean, ogiaren nire eguneroko

gorrototik itzultzen naizela

(ez al dakizu izugarrizko

zortea dudala, neure burua

zatika saltzekoa txanpon garbi baten truke,

dagoeneko hutsaren

hurrengoa balio duena?),

kanpoan uzten dut abaro zaharra, esperantza,

eta begietako bideetan sartu ohi naiz,

nire izu hutsean, han sentitzen baitut

neure Jainkoa,

harago beti, profeta izunengandik

eta erru bitxietatik harago,

bai eta bertsolerro disziplinatuek gaixoturiko

agure tematsuagandik harago ere;

disziplinatuak, oraingo hauexek bezala, zantzu

iluneko harri-koskorrez eginak, eta kritikoen hatsak

egun batez nire lotsarako argituko dituenak.

Aurki nazakezu, bai, nahi baduzu,

honako ate honen ezerez izoztuaren

ostean, hemen bizi bainaiz eta hemen sentitu

Jainkoaren egarri eta deia, eta hemen bainaiz

neure bakardadearen xori gauekoekin,

ametsik gabeko gizona neure bakardadean.

UNA CLOSA FELICITAT ÉS BEN BÉ DEL MEU MIN

Darrera aquesta porta visc, / però no sé / si en puc dir vida. // Quan al capvespre torno / del meu diari odi contra el pa / (no saps que tinc la immensa / sort de vendre'm / a trossos per una pulcra moneda / que arriba ja a valer / molt menys que res?), / deixo fora un vell abric, l'esperança, / i m'endinso pel camí dels ulls, / pel buit esglai on sento, / enllà, el meu Déu, / sempre enllà, més enllà de falsos / profetes i de rares culpes / i del vell neci emmalaltit per versos / disciplinats, com aquests d'ara, amb pintes / de fosques marques que l'alè dels crítics / un dia aclarirà per a la meva vergonya. // Sí, em pots trobar, si goses, / darrera el glacial no-res d'aquesta / porta, aquí, on visc i sento / l'enyor i el crit de Déu i sóc, / amb els ocells nocturns de la meva solitud, / un home sense somnis en la meva solitud.