Zenbait poeta katalan

ERESI SAIOA TENPLOAN

Oi, zeinen gogaiturik nagoen neure

lur koldar, zahar, basati honetaz,

eta zein gustora joango nintzatekeen urrutira,

ipar aldera,

han jendea garbia omen da-eta,

eta noble, ikasi, aberats, aske,

argi eta zoriontsua!

Orduan, anartean, anai-arrebek, nire jokaera gaitzetsiz,

halaxe esango lukete: «Habia uzten duen txoriaren antzo,

halaxe sorlekua uzten duen gizakia»,

eta nik, urrun ordurako, trufa egingo nieke

nire herri antzu honen

legeari eta antzinako jakituriari.

Baina ez dut sekula neure ametsa beteko

eta hementxe geratuko naiz hil artean.

Ni ere koldar eta basatia bainaiz

eta, gainera, min etsitu batez

maite baitut

neure aberri pobre,

zikin, triste, zorigaiztoko hau.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m'agradaria d'allunyar-me'n, / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliura, / desvetllada i feliç! / Aleshores, a la congregació, els germans dirien / desaprovant: «Com l'ocell que deixa el niu, / així l'home que se'n va del seu indret», / mentre jo, ja ben lluny, em riuria / de la llei i de l'antiga saviesa / d'aquest meu àrid poble. / Però no he de seguir mai el meu somni / i em quedaré aquí fins a la mort. / Car sóc també molt covard i salvatge / i estimo a més amb un / desesperat dolor / aquesta meva pobra, / bruta, trista, dissortada pàtria.