Zenbait poeta katalan

GIZAKIAREN MAITASUNA

Hor da haragikoitasun zikin eta ahaltsua

—eta aldizkakoa, kanpaiak bezala—

kateaturik garamatzana, eta tarteka arrastaka,

desio handiaren errotik —haragiaren

gune geometrikoan iltzatua—

gure arima den horren

—halaxe deitua, elkar uler dezagun—

potentziei sekretuki lotua,

eta arimak hura kitzikatu, zuzendu, asaldatu egiten du;

jokoan jartzen du, jaurti,

neurririk gabean,

humore likits guztiak,

haragikeriaren pozoi guztiak.

Promes egiten du, eta hainbeste promestu!, aldi bakoitzean.

Trumilka egozten dugu sakoneko indar bat.

Isiltasunean gorderiko bertutea,

eta barne-barneko sistemen ezezagutzan.

Ezker-eskuin murgiltzen gara,

arnasestuka, lerdea darigula,

zesarren gisan larderiatsu,

lizunkeriaren robot perfektoak,

hainbesteko grinaren zelai eta aitzakiaren gainean:

emakumea!

atseginzaletasunaren anphora biguina.

Haur amorratuak, gozamen bila goaz

eta negar egiten dugu errabiaz

lasterraldian geraraziz gero.

Eta lasterraldiak inertzia triste,

lotsagarrira eta bake

zapuztura garamatza;

azken finean, garraztasunean

agorturiko iturrira.

Ez dakit zergatik den —ba al daki inork?— ahoko garraztasun hori,

higuin eta derrota

hondakin nahastu hori.

Zergatik, aberearen beraren

izaera guztiz garbia baldin bada,

bizitzaren lege erraldoia,

haizeak haziak bezala mugitzen gaituena?

Apaltasun apur bat, anai-arrebok! Ez gaitezen engaina.

Halakoxea da, itxura denez, gizakiaren maitasuna,

eta denok gara ariketa likitsen seme-alabak.

Espanturik ez, eta mozorrotu ditzagun,

duintasun soilki burgesez,

eta arrazoi humanitario delikatuez,

eta zin-egite dardartien literaturaz;

eta, batez ere, elkarrentzako terneziaz

bihotzetik bihotzera.

Zeren ohitura hauek, izan,

milaka urteko ohiturak baitira.

L'AMOR DE L'HOME

Hi ha la luxúria sutza i poderosa / —i intermitent com les campanes— / que ens encadena i arrossega a estones / des de la rel del gran desig —clavada / al centre geomètric de la carn— / lligat secretament a les potències / del que és ànima nostra / —talment anomenada, per entendre'ns—, / la qual l'atia, el dirigeix, l'exalta; / i posa en joc, dispara, / desenfrenadament, / tots els humors viscosos, / tots els verins de la concupiscència. // Promet, i promet tant! cada represa. // Expellim en tumult una profunda força. / Virtut atresorada en el silenci / i la ignorància dels sistemes íntims. // A tort i a dret ens rabegem, / panteixants, bavejants, / imperiosos com uns cèsars, / ròbots perfets de la lascívia, / sobre el camp i el pretext de tanta fúria / la dona! / àmfora blana de la voluptat. / Infants frenètics, percacem el gaudi / i plorarem de ràbia si ens deturen / en la cursa. // Cursa que ens menarà a la trista, / avergonyida inèrcia / i decebuda pau; / al capdavall font estroncada / en l'amargura. // No sé per què —qui ho sap?— l'agror de boca, / aquesta deixa mixta / de fàstic i derrota. / ¿Per què si és la puríssima natura / de la mateixa bèstia, / la llei enorme de la vida, / qui ens mou com les llavors el vent? // Humilitat, germans! Desenganyem-nos. / És així, pel que es veu, l'amor de l'home / i tots som fills de lúbrics exercicis. / No en fem escarafalls i disfressem-los, / per dignitat senzillament burgesa, / amb delicats motius humanitaris / i amb la literatura dels trèmuls juraments; / i sobretot amb mútues tendreses / de cor a cor. // Que aquests costums, de fet, / són millenaris.