Zenbait poeta katalan

AZKEN KOMUNIKATUA

Bakarrik nentorren Roses-eko bide zaharretik. Eperrak erretiratzen ari ziren, eta ehiztari desanimatuek libre utzitako untxi bakanek, ustekabean, jauzi egiten zidaten zangoen artean. Mahastiak, olibondoak eta pinu zahar eta berriak behatzen nituen, eta iturriak, latsak eta uharrak, azken aldiz balitz bezala. Ura tantaka sumatzen nuen erretenean, adarrarekin asmatzen ez zuen txori baten hotsa, azken txitxarrak eta arratsaldeko lehen kilkirrak. Sumatzen nuen, urrunean, bouko untzien hots lehor-erritmikoa, Selvako lurmuturra inguratzean, portura bidean; eta motoreen burrunba beti-berdina, ibilgailuak errepideetatik bultzatzen, mundu guztia bizkor hel dadin Inora Ez; eta baretzen ari zen itsasoaren hotsa. Izarrak jaiotzen ikusten nituen, eta sateliteak ahultzen. Moilara iritsi nintzela, neskak jai-giroan igarotzen ziren, ez edergailurik ez lokarririk, haur etorri berriaren antzera. Ezaguna dudan batek, Pòsit-ekoa bera —motorea trabatzean, arraunei gogorren eragiten dien horrek—, komentariorik gabe eman zidan, bion harridurarako, paper bat, norbaitek niri helaraztea nahi zuena. Hala dio: Jadanik ez dago hitzik esateko hitzak jadanik hitz ez direla eta hitzari jadanik ez diogula eusten. Martiriak bezala torturatu zituzten, urkamendirik garaienean zintzilikatu, barrikadetan harrikatu, altxamenduaren lautadan gilotinatu, izkinan zintzurra ebaki, ibilgailu baten gurpil azpian jarri, erraiak erauzi idiari hiltegian bezala, haren odola piztiei edaten eman zieten, haren hezurrak zehatu eremua ongarritzeko, egunkarietako erredakzioetan desloratu zituzten, elaberrigile txarrek ok egin, eta sasi-poetek larrua kendu, lehortu eta gerra-danborretarako teink jarri. Hitzaz harago, esateko hitzik baduzu, goizaldeko haizekirria bezain argia, kostaldeko lurreko ardoa bezain indartsua, zokor iraulien usaina bezain garbi-berria, ez zaitez esaten saiatu: mihia moztuko lizukete.

DARRER COMUNICAT

VENIA jo tot sol pel camí vell de Roses. Ja les perdius s'ajocaven, i els pocs conills que els caçadors desesmats han deixat lliures em saltaven, sorpresos, per entre les cames. Mirava les vinyes, els olivars i els pins vells i els novells, i els recs, els córrecs i els torrents, com si fos la darrera vegada. Sentia degotar l'aigua d'una sequiola, la fressa d'un ocell que no encerta la branca, les darreres cigales i els primers grills vesprejants. Sentia, llunyans, el batec scc i ritmat de les barques del bou que tombaven el cap de la Selva, camí del port, el monòton brogit dels motors que empenyen els vehicles per les carreteres perquè l'home arribi a Enlloc aviat, i la fressa del mar que mancava. Mirava com naixien els estels i com alentien els satèllits. Vaig arribar allà del moll quan passen les noies amb aires de festa, sense draps ni lligats, com un infant que acaba de venir. Un que conec, del Pòsit —el qui boga amb més delit quan el motor s'enfarritja—, em va donar, sense fer-hi comentari, i amb estranyesa de tots dos, un paper que algú volia que em passés. Diu: Ja no hi ha mots per a dir que els mots ja no són mots i que tot just si guardem la paraula. Els han passats per la mola dels màrtirs, els han penjats a la forca més alta, els han lapidats a les barricades, els han guillotinats al pla de l'alçament, els han assassinats a l'altra cantonada, els han posats sota la roda d'un vehicle, els han estripats com un bou a l'escorxador, n'han donat la sang a beure al feram, n'han polvoritzat els ossos per adobar els erms, els han desvirginats a les redaccions dels diaris, els han vomitats els novellastres i els poetastres, els n'han llevat la pell, l'han assecada i l'han feta tibant per als timbals de guerra. Si dellà la paraula teniu encara un mot per dir, pur com la brisa matinera, clar com l'estel de l'alba, fort com el vi de les terres costeres, net i novell com la sentor de les gleves girades, no proveu pas de dir-ho: us escurçaràn la llengua.