Zenbait poeta katalan

DENOK BILDUKO GAITUK PORTUAN
DAMA EZEZAGUNAREKIN

Gabriel Ferrater-i

Begiak itxirik jaisten gintuan eskailera ezinezkotik

marearen gatz-odolek

hareatza sorgintzen duten garaian. Hik hioen —ez huen dena esaten!—

gau hura, bere galburu dardarizoaz

eta bela urratuzko untzi antigualekoez,

dorre bat zela ipar-beleen zirimola artean,

laban aldarri bat zintzur biluziaren gainean,

orri idatzi baten oihua amodioa amiltzean,

errauts eta kedarretan zimeltzen den eskua

edo etxarte mortura begira den ate burdinesitua.

Ez huen dena esaten! Eta hantxe gintuan denok zurrun,

gora eta behera itxarote geldietan,

begiak itxirik orduan ere, zein bere ametsarekin.

Batek esne-harkaiztegien baserritarrarena eginez gero

edo Izena arakatuz gero iturrien jarioa agortzen duten

filologo epileptikoen liburu idorretan,

besteak eta enparauek, ilunpeen sukarretan,

azauetan biltzen zitiztean euriaren mahatsondoak

edo beren oinazeen sua hauspotzen,

ahuldurik, maitaleak bezala goizalba itzartzean.

Haztaka bilatzen genian neskatilen atea

haitzuloen isiltasunezko kale amestuetan,

eta gaueko ganbarak ibiltzen genitian

galsoro trinkoan ezkutatuz bezala.

Baina neskak ez zituan han, eta igartzen genian.

Haien ahotsa ihes egina zuan, itzalbako petaloa bezala

eta, bihotza gora, uko egiten genioan harrizko burukoari.

Eskailerako atearen burdinesiak

argitasunak iragazten ditik, esferak eta

eguzkizko pinuak islatuz, kare beroaren gainean.

Burdinesi guztiek ditek beren lakioa,

eta beldur gaituk haien itzalak ez ote gaituen preso hartuko.

Maila bakoitzak Deserriaren Liburura zeramak

eta begi bilotsuz ikusten diagu eskaintzen dena.

Ez duk ehizakirik zelatan egoten ez dakienarentzat

ez eta berri izekirik, edo zoritxarrekorik!, iraganaren zoroentzat.

Ez duk ez liberto eta ez aske ahazten ez duena,

edo bere burua uretan behatzen duena, klake eta zaia handia jantzita.

Ez dituk kolorebakarreko atlaseko eskemak:

grekoak badik bere turkoa, eta errusiarrak bere poloniarra.

Ez huen dena esaten: Jakin izan bagenu!

Erakutsiko genizkiakeen sakanako ispiluak

han, tente dabilenari burua mozten zaion lekutik harago.

Ez ditek ispilatzen begira daudenak, ezpada maniki

zurrun eta eskularrudunen segizio bat,

har bana kopetan, antena luzeduna,

eta geu beharbada garen horren itxura ditek:

eskuzabalak edo zekenak, zerbitzariak edo jaun-andreak,

atabikoak edo augurezaleak, historiaren oilartuak.

—Asko gara, oihartzunaren xuxurla, eta pobreena duk borda.

Ilunabarrean, ikusiko hituzkeen

dama florentziarren kapela loredunak

eguzkiak baitaramazkik artaburuen laruekin

liliez gorago; eta hain lasaitzen duk bihotza...

Eta lehen izarra gailur garaienean diz-diz ageri denean,

entzungo geniakeen, harriaga loratzen den tokian,

haizearen kalejira tenora baten abarrotsaz

eta forma gatibuen oihu itxaropentsua.

Gogoak betierekoa atzematen dik bake zabalean,

eta ezdeusa garautu eta irribarrean hazten duk.

Bat dituk izatea eta hiltzea: dena aldatzen duk eta denak irauten dik;

denok bilduko gaituk Portuan Dama Ezezagunarekin.

1973ko urtarrila

TOTS HI SEREM AL PORT AMB LA DESCONEGUDA

Baixàvem, ulls tancats, per la impossible escala / quan la sal i la sang de la marea / embruixen el sorral. Deies —no ho deies tot!— / que aquella nit amb tremolors d'espiga / i navilis antics amb veles esquinçades / era una torre amb remolins de gralles, / un clam de ganivets damunt la gola nua, / el crit d'un paper escrit quan les amors s'esbalcen, / una mà que es marceix amb cendra i carbonissa / o la porta enreixada que dóna al pati mort. // No ho deies tot! I hi érem tots tibats, / pujant i davallant en immòbils esperes, / ulls clucs també, cadascú amb el seu somni. / Si l'un feia el granger en làcties cingleres, / o escodrinyava el Nom en llibres corsecats / d'epilèptics teòlegs que estronquen les fonts, / l'altre i els seus, amb febre de tenebres, / feixaven la rabassa de la pluja / o ventaven el foc de llurs sofrences, / frèvols com els amants quan l'aurora es deixonda. // Cercàvem palpejant la porta de les noies / en carrers somniats amb silencis de gruta, / i en resseguíem les cambres nocturnes / com qui s'amaga a l'espessor dels blats. / Elles no hi eren, i ho endevinàvem. / Llur veu havia fuit com un pètal sense ombra / i, cor alt, refusàvem el coixí dels rocs. / Els reixats de la porta de l'escala / passen clarors que projecten esferes / amb pins de sol, damunt la calç calenta. // Totes les reixes tenen llur parany / i temem que llur obra ens faci presoners. / Cada graó ens acosta al Llibre de l'Exili / i amb ull llanós veiem ço que és ofert. / No hi ha pas caça per al qui no fita; / ni el nou ardent, o advers!, per als folls del passat. / No és llibert ni franc qui no s'oblida / o es mira a l'aigua, amb clac i faldons llargs. / No són unicolors els esquemes dels atlas: / el grec hi té el seu turc i el polonès, el rus. // No ho deies tot: Si ho haguéssim sabut! / T'hauríem ensenyat els miralls de la clota / passada la contrada on qui es té dret, l'escapcen. / No emmirallen qui els mira, ans bé un seguici / de maniquins embuatats i rígids, / amb una cuca al front, d'antena llarga, / i aparencen aquells que potser som: / pròdigs o retinents, servents o mestrejants, / atàvics i augurals, gallejants de la història. / —Som molts, murmura l'eco, i la borda és de pobres. / A l'hora del crepuscle hauríem vist / els capells florejants de dames florentines / que el sol s'emporta amb grogors de panotxa / lilàs amunt; i els cors com s'assosseguen... / I quan el primer estel espurna al pic més rost / hauríem escoltat, on els còdols floregen, / la passada dels vents amb brogit de tenora / i el clam esperançat de les formes captives. / La ment capta l'etern en l'ampla pau / i un no res grana i creix en un somriure. // Ésser i traspàs fan un: tot muda i tot roman; / tots hi serem al Port amb la desconeguda.