DANTZA
|
Zohardi, zuhaitz, belarrak
hotzikara herabez hastean
baserriko neskatxak
dantzaren ehunean.
Bide ezabatuxeen bueltan
eta lore-sail jada moreetan
haizekirriak piztuak ditu
arima ttiki isilpekoak.
Beltzaranek orduan —uztako
azaoak mozturik, Eki menpean—
uko dagiote atseden handi
zabal-zabalaren misterioari.
Tarte ederrean, urre eta gar dira
ekiaren hilosteko ferekapean
eta kizkur-heda aritzen dira
baserritar maleziaz.
Eta, beste gudu baten irrikaz,
maite poz bizkorrak eskatzen dituzte
gorputz dantzarian sumaturik
galburu ezinegona.
|
DANSA
Quan l'estelada, l'arbre, les gespes / comencen, tímida, l'esgarrifança, / les joves camperoles / teixeixen una dansa. // Al volt de vies que mig s'esborren / i de les feixes ja violetes, / el ventijol aviva / secretes animetes. // Llavors les brunes —que coltellaren / braçats de messes, del Sol imperi— / del gran descans amplíssim / rebutgen el misteri. // Són, bella estona, d'or i de flama / sota la pòstuma solar carícia, / i es corben i es despleguen / amb rústega malícia. // I, deleroses d'altra batalla, / d'amor demanen ràpides festes, / sentint al cos que dansa / inquietud d'arestes.
© Josep Carner
© itzulpenarena: Gerardo Markuleta