Stanley

Tristegoria

Txikitan

edozer izan zitekeen indioen denda:

manta zahar bat

errekaren hotsa

amaren magala.

Txikitan

edozer izan zitekeen bakeroen fuertea:

besaulkia

sukaldea

ametsak.

Eta bakeroek dena zeukaten

erdera zuzenean hitzegiten zuten

indioek, ordea, ez zekiten aditzik.

Bakeroek sua zeukaten eskuetan

burdinezko zaldiarekin etortzen ziren

betirako geratzeko asmoz

—galdetu gabe

lur haietan norbait al zen—

telegramak bidali zitzaketen

generalarentzat, amorantearentzat

eta indioel ezin zuten ke seinaleekin

«maite zaitut» esan.

Bakeroek dena zeukaten

uniformea baíno urdinagoak ziren begiak

lehendakari bat trenbidearen bukaeran

írabazleen irribarrea.

Pentsatzen aritzen naiz

lorik hartu ezin dudan gauetan

agian horregatik maite dudala hainbeste

nire herria

txikitan, aspaldi,

indioak bakeroak hiltzen marrazten

nituen

arrazoi berberengatik.

Melang(or)ia

De petit

qualsevol cosa podia ser una tenda d'indis:

una manta atrotinada,

la remor del rierol,

la falda de la mare.

De petit

qualsevol cosa podia ser el fort dels yankees:

la butaca,

la cuina,

els somnis.

I els yankees tenien de tot.

Parlaven correctament

i, en canvi, els indis no sabien ni els verbs.

Els yankees treien foc per les mans,

vingueren amb cavalls de ferro

amb el propòsit de quedar-s'hi per sempre mès

—sense demanar si ell era algú

en aquelles contrades—.

Es podien enviar telegrames

per al general, per a l'amant,

i els indis ni tan sols podien

dir «t'estimo» amb senyals de fum.

Els yankees tenien de tot.

Els ulls eren més blaus que l'uniforme,

un president al vagó de cua del tren,

el somriure dels guanyadors.

A voltes, les nits en què no puc

agafar el son, penso que potser és per això

que estimo tant el meu poble.

De petit, ja fa temps d'això,

dubixava, per la mateixa raó,

els indis i els yankees matant.