In Memorian

Gerra eztanda egin zuenean, nik
hamalau urte eta bi hil nituen. Hasieran
ez zidan ondoriorik ekarri. Burua
beste gauza batek betetzen zidan,
oraindik ere garrantzitsuagotzat dudana.
Les Fleurs du Mal aurkitua nuen, eta horrek
poesia esan nahi zuen, egiaki, baina
bada beste gauza bat, ez dakidana nola deitu
eta da axola duena. Bihurrikeria? Ez.
Hala deitzen nion orduan. Hurrondo azpian
etzanda, hosto zimel eta arrunt berdeetako
arrosa baten bihotzean, munduaren hankartean (...),
ni bihurrikeria zoriontsuan trinkotzen nintzen,
Herriak eztanda egin bitartean iraultzan
eta kontrairaultzan -akaso zoriontsuago
baina ni baino irauliagoa-. Bizitza
Morala? Agian, baina anbiguo dirudit.
Hitz zehatzena egoismoa izan liteke,
eta hobe da oroitzea hamalau urterekin
lehenengo pertsonara aldatu behar dela:
pluralak estutzen gaitu; eta estilista
singularraren ariketak, bere buruaren gainean
zutituaren nardak programa ona dirudi
etorkizunerako. Ondoren urteak datoz
eta, zorionez, joan ere badoaz (...). Eta azkenean
plural hau hartzen dugu, modestiakoa akaso,
singularrera uko egiten diona, lagatzen gaitu,
baina estimatzen eta saritzen dugula. Aski da.

Gabriel Ferrater,

 

Les dones i els dies

Quan va esclatar la guerra, jo tenia
catorze anys i dos mesos. De moment
no em va fer gaire efecte. El cap m'anava
tot ple d'una altra cosa, que ara encara
jutjo més important. Vaig descobrir
Les Fleurs du Mal, i això volia dir
la poesia, certament, però
hi ha una altra cosa, que no sé com dir-ne
i és la que compta. La revolta? No.
Així en deia aleshores. Ajagut
dins d'un avellaner, al cor d'una rosa
de fulles moixes i molt verdes, com
pell d'eruga escorxada, allí, ajaçat
a l'entrecuix del món, m'espesseïa
de revolta feliç, mentre el país
espetegava de revolta i contra-
revolta, no sé si feliç, però
més revoltat que no pas jo. La vida
moral? S'hi acosta, però és massa ambigu.
Potser el terme millor és l'egoisme,
i és millor recordar que als catorze anys
hem de mudar de primera persona:
ja ens estreny el plural, i l'exercici
de l'estilita singular, la nàusea
de l'enfilat a dalt de si mateix,
ens sembla un bon programa pel futur.
Després vénen els anys, i feliçment
també s'allunyen, (...) i ve que adoptem
aquest plural, no sé si de modèstia,
que renuncia al singular, se'n deixa,
però agraint-lo i premiant-lo. Prou.



gabriel ferrater
euskaratzailea anjel erro